Atòmium Llengua catalana i literatura 3 ESO

Si es feien una ferida i no era gran, se la curaven per ells mateixos. Els llops, si es fan una ferida, comencen a llepar-se-la i a rellepar-se-la fins que la ferida es tanca. Em succeí el cas d’un cabrit que ficà un peu en un clivell de la roca i començà a caminar amb dificultats. No sabia com podia resoldre aquell problema i vaig pensar-ho a fons. Vaig decidir fermar-li el peu amb una corretja d’herbes trenades, però no era suficient perquè el peu es movia tant com abans. Veia que faltava alguna cosa, però el meu cap no donava més de si. Vaig comprendre que les corretges soles no servien, fins que vaig pensar que podia fer servir una canya: la vaig obrir mitjançant un tall llarg i vaig posar un dit enmig de la canya. En comprovar que no el podia moure, vaig entendre que aquella canya em podia servir per subjectar el peu del cabrit. Vaig tallar-li dues canyes a mida, les vaig posar on tenia la ferida, que en sobràs un tros a la part d’alt i un altre a la part de baix. El vaig fermar ben fermat, aquell peu, entre les dues canyes. Llavors cada dia li posava aigua calenta amb romaní. L’hi posava amb les mans i l’aigua s’escorria fins a la ferida. I així vaig fer que el peu estàs subjecte no sé quants de dies. Fins que vaig veure que volia caminar i que s’esforçava, malgrat l’embalum de la canya, a posar el peu en terra. I se’n venia rere meu com si em digués: em pots treure aquest embaràs, que em fa nosa. I m’asseia en una pedra i el cabrit venia cap a mi i em mostrava el peu, i em feia senyals, i m’indicava que l’hi tragués. L’hi vaig retirar. A poc a poc, molt a poc a poc, vaig deixar que posàs el peu en terra, fins que començà a caminar i a córrer com els altres.

Vaig arribar a sentir que formava part d’un grup d’animals: uns que caminaven amb quatre potes, uns altres amb dues, uns altres que volaven i uns altres que no tenien peus i caminaven arrossegant-se per terra. L’única diferència que hi havia amb aquells animals era que em podia servir de les mans. Em commovia veure la quantitat de coses que podia fer amb les mans. També em diferenciaven els pensaments. Em venien al cap sense que sabés per què. La meva intel·ligència era més poderosa que la dels animals. No sé com explicar-ho. Ells tenen cura d’ells mateixos, sense que ningú no els ajudi. Ningú no els n’ensenya. Tenen els seus fills, els crien com els millors pares que puguin existir. I els estimen més que no els pares i les mares dels humans. Perquè, encara que em coneguessin, aquells animals, si m’acostava als seus fills, es posaven en situació d’alerta. Em vigilaven, convençuts que els podia fer mal. La seva intel•ligència no arriba més amunt. No eren capaços de pensar: aquest porta menjar als nostres fills. Fins que no ho veien, no n’eren conscients. Ells consideraven que els era superior. No sé com explicar-ho. Em veien més gran. I feien tot el que sabien per defensar els seus fills. Em volien picar, però no s’atrevien. Quan m’havia apropat als ocellons, els pares, enfilats en una punta de l’arbre més proper, ploraven convençuts que podia fer mal als seus fills. Quan partia, els pares es llançaven al niu perquè volien comprovar que les cries eren allí. Volien saber que estaven bé, que menjaven... La mare es quedava amb els fills, mentre el pare sobrevolava part damunt meu a fi de saber cap a on partia.

Però això només era al començament. Quan s’adonaren que no faria cap dany a les seves cries, es quedaven molt a prop del niu. Fins que arribà el dia en què començaren a portar-me la carn perquè la trossejàs per als seus fills.

A vegades, en veure la serp que fugia escapada, em feia sempre la mateixa pregunta: com és que aquest animal que no té cames pot córrer tan de pressa? En més d’una ocasió vaig intentar-ho fer com ho feia ella i, tanmateix, no en sabia. M’allargava de panxa en terra amb la boca avall i tractava de moure’m. No aconseguia avançar ni una passa. Però no era capaç de treure’m la colobra del cap: no té cames i s’enfila pels arbres, salta les roques, travessa l’aigua. No ho entenia. Per què la serp corre tan de pressa, per què? Després m’han dit que té electricitat al cos, com els llamps. Potser per això, en alçar-se una tempesta, fugia de mi.

També vaig caminar amb els peus i les mans, com els llops, i la guineu, i les cabres; però no podia fer-ho com ells. Sempre m’havia d’aferrar per totes bandes, perquè en aquella vall no podies transitar d’una altra manera i havies d’arrapar-te a les herbes, a les pedres, a les branques que pengen. Tanmateix, havies de subjectar-te a la terra. Era el que feien tots els animals. No hi havia diferències d’uns als altres, només que n’hi havia que anaven vestits de plomes, d’altres de pèl. A vegades em preguntava: per què no se’m cobreix tot el cos de pèl, com als llops o com a les cabres? Però no en feia gaire cas. Sabia que era diferent dels altres animals, de la mateixa manera que hi ha arbres, i matolls, i flors que tenen el tronc més gruixut, les fulles més llargues i les flors d’altres colors.

Si tot el que em voltava hagués estat uniforme i només jo hagués estat diferent, potser m’hauria preocupat perquè hagués estat l’estrany. Però a la muntanya la vegetació és diversa i els animals són distints. Si entres en un bosc, al primer cop d’ull tot és igual. Només veus bosc i penses: quin bosc més espès! I quan et detens a mirar cada fulla dels arbres, cada pedra, cada flor, t’adones que no hi ha res repetit, que tot és bosc, però cada part en alguna cosa es diferencia de les altres. És quasi el mateix que succeeix amb les persones: com els arbres, tots venim de les mateixes arrels. Però no hi ha ni un sol home repetit.

Les persones s’assemblen molt als arbres: a vegades els surten berrugues. Una persona pot estar ferida, un arbre també. Unes i altres, les persones i els arbres, produeixen fruit.

Més d’una vegada, emperò, vaig sentir-me superior respecte dels altres animals. Només una mica superior, perquè podia fer servir les mans. Era capaç de tallar el tronc d’un arbre i els altres animals no n’eren capaços.

De l’únic animal que no em sentia superior era de les àguiles. Eren capaces de volar, jo no n’era capaç. Mai no vaig intentar-ho. Sabia que no podia volar, que em faltaven les ales. És clar que m’hauria agradat molt. Hauria vist més món. Uns altres mons que no eren a la vall. Si hagués pogut volar, no hauria estat retingut en aquell lloc agrest.

Només li faltava el pèl, però la ratapinyada era la que més s’assemblava a mi. Era un dels animals més petits i quasi no la veien, perquè només circulava de nit. Però se m’assemblava. I no en sabia el nom.

Sabia que era bo que tingués glans de reserva amuntegats en un racó de la cova. Això em garantia que mai no passaria fam, però havia d’aconseguir que les rates no hi tinguessin accés. Hi estava familiaritzat, amb els glans. Els de la vall eren més petits que no aquells que em feia arreplegar la madrastra cada dia, quan era un infant, pels voltants de la sitja. A aquelles alzines se’ls havia fet alguns treballs de conreu i anaven ufanes, exuberants de brancatge i fullam. Les de la vall eren salvatges i els fruits que produïen eren més esquifits. En guardava tots els que podia. Acudia a una alzina surera i li feia un tall de dalt a baix. Només tallava el suro, sense tocar el tronc. Llavors el tallava al voltant de la soca i feia palanca amb un garrot a fi d’arrabassar-lo sense que es trencàs. Havia de fer-ho amb esment, però aconseguia desferrar-lo de l’arbre sense fer destrossa. Llavors tornava a ajuntar les dues parts: les fermava amb una corretja o les cosia amb puntes de fusta. Les clavava amb una pedra fins que aconseguia que no es desconjuntassin. Ningú no em va ensenyar a construir-los, aquells poals de suro. En vaig aprendre com qui juga amb un tros d’escorça i tracta de ficar-hi bastons de fusta tot colpejant-los amb una pedra. Em serviren per guardar-hi els glans de reserva i evitar de tenir-los amuntegats en terra. I vaig aconseguir que les rates no me’ls tornassin a prendre.

Gabriel Janer Manila. He jugat amb els llops. Editorial La Galera.